Orientalisme

L'orientalisme és l'interès i l'estudi de les societats del Pròxim Orient i de l'Orient Llunyà per la cultura occidental sobretot pel món musulmà, que van convertir a aquest afany en un important gènere temàtic, protagonista de milers d’obres d’art del segle xix. L’Orient referit pels artistes, quan no era imaginari, quasi sempre s'identificava amb els països del nord d’Àfrica, els de l’est de la Mediterrània i els del mar Negre. Amb el terme orientalisme es coneix igualment com la imitació o la representació d'aspectes de les cultures orientals a Occident per part d'escriptors, dissenyadors i artistes.^[1] Edward Said creà un concepte distint sota el mateix significant: una manera de pensar que concep acríticament una realitat humana complexa, dinàmica i heterogènia de manera uniforme, de manera que oposa una essència occidental a una d'oriental, veient a aquesta última com una cosa llunyana i inferior.^[2]

Neix de l'atractiu per l'alteritat, per la cerca de l'exotisme, i va influir la societat. Els salons de la burgesia i de la noblesa van allotjar recepcions i balls de disfresses, amb models idealitzats i acolorits d'un Orient fantàstic. Alguns personatges acomodats van posar per fer-se retratar amb una indumentària sedosa que escau als emirs.

El territori del Marroc era diferent de la resta de països nord-africans. Mai van patir la dominació otomana, i la seva terra tan arrelada dels berbers li van atorgar caràcter diferent dels altres. Els orientals magrebins es distingien per la seva sobrietat, i preferien atmosferes pintoresques i la bellesa de les austeres qasbes més que fet sumptuós.

Amb el pas dels anys, al segle XIX, s'acabaran abandonant de manera gradual les fantasies romàntiques, i l'ideal artístic evolucionarà cap als plantejaments realistes que comportarà l'intent de descriure el món islàmic de manera més fidel. Els nous paradigmes i ideals preferiran la versemblança, fet que propiciarà l'aparició de l'anomenada pintura etnogràfica. Paral·lelament, l'expansió colonial aproparà Europa a la realitat islàmica i facilitarà el seu coneixement directe, i, per tant, es passarà a parlar o escriure des de l'experiència vital, en lloc del somni i la fantasia com s'havia fet fins ara. L'Algèria francesa esdevingué capdavantera a oferir als artistes i intel·lectuals la possibilitat de traslladar-se a l'Orient amb facilitat i seguretat. Aquesta presència d'artistes i intel·lectuals a les terres orientals va afavorir la difusió d'uns itineraris orientals establerts que amb el curs de la història han acabat influenciant de manera significativa els destins turístics actuals: Grècia, Istanbul, Terra Santa, Egipte, Algèria, Marroc (concretament Tànger), el sud d'Espanya (en tant que zona influenciada o amb passat oriental), etc.